dissabte, 13 de febrer del 2010

Ràdio 9 (autonómica valenciana)

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE PER LA RÀDIO
HUI (13 FEBRER 2010), EN RÀDIO 9

AMÀLIA GARRIGÓS M'HA OFERIT L'OPORTUNITAT DE PARLAR DE L'EPISTOLARI DE L'ALPI
Ha sigut d'una manera molt desenfadada, tranquil.la, amena, plena d'anècdotes.

AUDIO DEL PROGRAMA: http://www.youtube.com/watch?v=t4-S_TrSLEo



=====

TRANSCRIPCIÓ:


[Versió ERWIN Clarinets...]

[...]

1' 35''

– Vicent G. Perales és filòleg. És impulsor de l’ALPI.
Conta als oients, amb la teua capacitat divulgativa, què és l’ALPI.


– Això de ser impulsor... és una ditxa.
L’ALPI és del segle XX. És un salvador de paraules. És un instrument que van inventar els filòlegs, s’adonaven que les paraules tradicionals dels nostres iaios anaven morint. I aleshores van anar per tot Espanya; es van fer més de 500 pobles. En 1935 i en 1934 van estar ací a la Comunitat Valenciana, van fer 41 pobles. Ells feien enquestes a persones majors, sobretot HÒMENS, perquè dones creien que no tenien les característiques adequades entre cometes; persones majors, que no havien viatjat, que no tenien estudis. Imagineu-se que estan buscant la relíquia dialectal.

– Per tant, eixa relíquia dialectal es va fer un treball de camp, es va recollir, però per quins llocs van anar?

– Ací a la CV es distingix la zona castellanoparlant de la zona valencianoparlant. En la zona cast. hi havia 15 pobles: Castillo de Villamalefa, Fanzara, Teresa de Viver, Azuebar, Ademuz, Tuejar, Marines, Caudete, Pedralba, Godelleta, Dos Aguas, Teresa de Cofrentes, Anna, Monforete, Dolores. I de la zona valencianoparlant, pobles molt xicotets: Cinctorres, Peníscola (en aquella època, anys 30), Vistabella, Beniopa, Llanera de Ranes, Moixent, Biar, el Pinós, Campello, Crevillent...
Tot això ho pot buscar la gent a Internet si posen “Atlas Lingüístico de la Península Ibérica”. I realment jo agraïsc que m'hàgeu acceptat esta telefonada perquè el que realment publiquem ara es un epistolari, el gènere aquell d'escriure cartes que no pensaven que anaven a publicar-les.
Nosaltres ara, un investigador que és Santi Cortes i jo mateix, hem seleccionat 322 cartes de com es feien estes enquestes, dels anys 30, dels grans de la filologia, on estava TNT, al qual vam fer un homenatge a Ràdio 9 fa poc.

– Ací, en el Jardí.

– Exacte. I estava també Menéndez Pidal. Nosaltres hem seleccionat més de 300 cartes de més de 1000. Però totes no podien ser; l’editorial no ens deixava tantes cartes. Publicacions de la Universitat de València, el servici de Publicacions, ara ha tret el llibre. Es diu “La historia interna del ALPI”. Els autors són Santi Cortés, que és qui ha dirigit el projecte, i després hem fet viatges per arxius de tot Espanya, per recuperar totes estes cartes que no tenen desig de pervivència. Sóon cartes que s’escrivien entre ells. I escrivien fins i tot les picabaralles que tenien entre ells. Crida l’atenció, per exemple...

– Però una cosa, de quines estem parlant?

– Perdó?

– De quines llengües estem parlant. Has anomenat el valencià, el castellà, perquè és l’Atlas Lingüístic de la Península Ibèrica.

– Sí, en principi es volia fer només un atles d'Espanya, però després es va decidir que també entrava Portugal, també Andorra i que entrara la Catalunya Nord. El que no va entrar era Canàries, Andorra, Madeira, esta zona que és més diguem-ne aïllada. Les Illes Balears sí que van entrar. Estem parlant de les tres llengües romàniques, el català-valencià-balear, el castellà i el gallec-portugués. Perquè el basc tampoc es va incloure.

– Les conclusions que es poden extraure de l’ALPI sobretot és la riquesa de la varietat de la llengua, dels dialectes especialment.

– Exacte. Una de les conclusions és la capacitat que tenim de, en una mateixa llengua, pintar de diverses maneres. És com si tinguérem una paleta de colors, amb el roig, però hi ha 50 rojos, i això els comunicadors ja sabem que necessitem diferents matisos. I l’ALPI, diguem-ne, que comprova, demostra que hi ha una riquesa cultural impressionant. Eixa eina màgica que tenim, que és la llengua, que igual servix per a cridar els animals que per a cridar les persones, que té una varietat impressionant.

– Ja ens has explicat que l’han fet filòlegs compromesos amb la realitat de la llengua, que consideraven la globalització com a fenomen negatiu, perquè es destruïa el parlar tradicional i quotidià. El llibre que publiqueu retrata la societat del segle passat, perquè són cartes escrites per filòlegs.

– Exacte. Podríem dir en eixe sentit que són filòlegs conservadors. Penseu que els professors de llengua, si fóra per nosaltres, parlaríem llatí encara, perquè sempre estem conservant. Aleshores era gent com TNT, Ramón Menéndez Pidal, M. Sanchis Guarner, etc., dels més coneguts, que volien rescatar eixe patrimoni com quan tens un moble vell, que hui en dia hi ha qui el rescata, el pinta i se'l posa a sa casa. Jo crec que és el mateix. Als anys 30, als iaios, se'ls feien enquestes, s’agarraven eixes paraules; jo crec que actualment podem agarrar estes paraules, les podem pintar i les podem utilitzar en la llengua que tenim actualment. Paraules del tipus rompre el dia, garbes, manolls, el llibrell, mugrons, parpelles, és a dir, paraules tradicionals valencianes que han anat trencant-se a poc a poc i que s’han recuperat en este projecte.
El problema és que este projecte és tan ambiciós com desgraciat, perquè el projecte no s’ha publicat, el que hem publicat són les cartes. Però el que eren els mapes, que es volien fer de tota la Península Ibèrica, no s’han publicat.
Nosaltres hem triat un número potser simbòlic, hem triat de 1910 a 1976: són 66 anys de cartes. És un número, del dimoni potser. És un projecte tan desgraciat que li toca la desgràcia fins i tot en el període d'anys que hem triat.

– Comença així la cançó de Toquiño, perquè m'ha agradat perquè es tracta que la vida està en les teues mans, que és un llenç semblant que tu has de pintar, i que tu has de posar els teus propis colors. En portuguès.
Ens deies que les llengües, en este treball, l’ALPI, es demostra que la llengua és una paleta de colors amb la qual podem riure, plorar, dibuixar, pintar, dibuixar... els animals i les coses, però de diferents maneres, depenent del lloc on ens trobem.


– La gent pensa sempre que hi ha una manera correcta de dir les coses. Però no hi ha una manera, sinó que hi ha deu o quinze, depenent del matís que tu vulgues donar a la paraula.

– Posa un exemple concret!, és possible?

– En pilles un poc així, però... no és el mateix, si vols que pose un exemple exagerat, no és el mateix quan diem que anem a fer de ventre, que anar al wàter, que anar a l’excusat, o al comú... cada variant té el seu moment concret. En una conferència en públic no diríem que..., sempre adaptes al context.

– És de veres, anar a fer de ventre.

– O anar a fer floretes, que diem al meu poble. I diem “torca'm el florero”.

– Bo, vos done l’enhorabona. I si els oients estan interessats, que ho consulten en la pàgina web de l’ALPI, perquè ací està tota la informació.

– Tinc un blog on recull tota la informació actualitzada, que és atlaslinguisticodelapeninsulaiberica.blogspot.com.

– Vicent Garcia Perales, un bes, moltíssimes gràcies per compartir els teus treballs amb nosaltres.


– Igualment, una abraçada.

=======

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada